CARNAVAL DE REUS

Programa del Carnaval de Reus: desfile de Carnaval, l'enterrament del Carnestoltes...

del 4 al 9 de febrero de 2016

Cartel del Carnaval de Reus 2016

Programación completa del CARNAVAL 2016 en REUS

Pinche sobre la flechita para pasar a la siguiente página del programa del Carnaval de Reus 2016


Compártenos en Facebook

TU WEB DE CURIOSIDADES

Les desfilades

Fins a mitjan segle XIX, el carnaval reusenc tenia com a centre la plaça del Mercadal. Allí es concentraven els mascarots, i les noies omplien els balcons i rebien els obsequis –rams de flors, caramels o confits– que els hi enviaven des de la plaça. Les màscares tiraven caramels, farina o provocaven els altres…; el xivarri era considerable i, al vespre, es feia ball a la plaça, a la llum de les teieres, i, més endavant, en locals tancats.

A la segona meitat del segle, però, els balls ja són tots a cobert: als cafès i a les societats. Impulsat per un associacionisme urbà molt potent, el carnaval es mostra al carrer de forma més organitzada: grans desfilades, amb grups vinculats a les societats recreatives o polítiques, amb carrosses espectaculars, omplen els carrers i ravals de la ciutat. El classes populars contemplen l'espectacle i, des de les carrosses, es llença confeti, confits, caramels…, o, fins i tot, monedes –en una demostració de poder econòmic. D'aquells grans carnavals s'explica que, al pas de la desfilada, calia obrir de bat a bat les finestres dels pisos baixos per evitar que es trenquessin els vidres. O, fins i tot, que els nois de casa bona es dedicaven a trencar els fanals, a cop de moneda, durant el recorregut.

Fins al 1919, les principals desfilades dels grans carnavals reusencs eren la Rua que seguia l'arribada del Carnestoltes –el diumenge Carnaval– i la de les Danses, el dimarts, prèvia a la ballada al Mercadal. Al programa del carnaval de 1908, hi podem llegir:

«Allans a tres quarts de quinze farà la seva arribada per la estació vella SM Imperial, tenint lloc am tal motiu la més solemne y corprenedora de les ceremònies.
[…] Les societats que pendran part en la recepció seran: El Círculo, La Palma, Alba-Brinco, Centro Republicano, Círculo Republicano, Centro de Lectura (seccions),Club Velocipedista y Foment Republicà Nacionalista, totes les quals hi faran cap en els seus respectius carros alegórics. […] Seguidament s'organisarà una Gran Cavalcada amb l'ajuda, a gran pressió, dels elements senyalats, y distintes bandes de música que tocaran tot lo que's presenti, si se'ls deix tocar.
La Cavalcada s'escorrerà carrer de Llovera avall fins a la plassa de Prim donant un tomet just d'Arravals. En essent altra volta a la plassa de Prim, farà lo que millor convingui, que potser serà disoldres.
»

A més de les carrosses finançades per les societats hi havia les que sortien a càrrec de colles de particulars. Era una veritable batalla: «El arroyo de las calles quedó materialmente cubierto de papel de colores y los alambres de electricidad que, a manera de cascadas iridizantes, producían pintoresca impresión de fiesta», descriu l'Heraldo de Reus, el 1916.

També era prou important, la Retreta, desfilada nocturna, el dilluns, en què participaven també totes les comparses, amb les carrosses il·luminades i, algun cop, el ball de diables amb el foc de les seves carretilles.

La cavalcada del dimarts reunia les parelles de danses, a peu –amb la disfressa de cada societat per a aquest acte, que no era necessàriament la mateixa que l'emprada pels participants a la rua del diumenge i les diferents carrosses–: «A les vuit del matí, se reunirán a les respectives Societats, les parelles de dancers per a dirigir-se al Teatre Circo, agregant-se allí a totes les forces i autoritats del Carnaval, carros alegòrics, Carrossa Reial i bandes de música, formant una comitiva que recorrerà el carrer de Sant Joan, tomb d'arravals i carrer de Monterols, fins a la plaça de la Constitució on tindrà lloc el típic Ball de Dances.»

I encara, el dimarts a la tarda, s'organitzava una gran batalla de dolços, serpentines i confeti pel tomb de ravals.

A banda, les societats organitzaven les seves propies cercaviles: per anunciar el Carnaval, al voltant de Sant Sebastià, o per fer ambient –i recollir diners– en els dies anteriors a la festa. Els anys que no hi havia gran carnaval –i, per tant, no s'organitzava la rua conjunta– alguna entitat organitzava la seva pròpia cavalcada i, fins i tot, portava el rei Carnestoltes.

L'enterrament del Carnestoltes era l'última desfilada de la festa on participaven les carroses de les societats.

 

En l'actualitat, la rua principal del Carnaval –o de lluïment– té lloc el dissabte a la tarda. Després de la recuperació de la festa se celebrà durant uns anys pel centre de la ciutat, però la quantitat de participants i el volum de les carrosses van motivar el seu trasllat a l'emplaçament actual: passeig de Misericòrdia, plaça de la Pastoreta, passeig de Prim, camí de Riudoms, carrer de l'Escorxador, carrer del Dr. Frias, passeig de Sunyer i plaça de les Oques.

La Rua de la Mainada es fa la tarda del divendres, des de la casa Rull fins a la plaça del Mercadal, on es fa el ball del Moc. El diumenge al matí es fa la Rua Matinal, amb el mateix recorregut que el dissabte. A la tarda, al passeig Mata, s'hi fa la Batalla de Confeti, on participen també les carrosses de totes les colles.

Salvador Palomar

Batalla de confetti, 2009

 

L'enterrament del Carnestoltes

La mort del Carnestoltes simbolitza la fi del període de disbauxa, i la crema del ninot que el representa, la purificació de la comunitat dels excessos comesos en els dies de carnaval. A la pràctica, era el darrer esclat de festa i una forma d'allargar la celebració més enllà dels límits que imposava una quaresma que, en el passat, comportava significatives restriccions en el menjar i en les pràctiques festives i de relació social.

Tradicionalment, el Carnestoltes reusenc moria el dimarts de Carnaval, a la nit, de qualsevol cosa, moment que s'aprofitava per fer una mitjapart en tots els balls de màscares que se celebraven a la ciutat.

«Oh, el dimecres, dia de dol y engúnies y basques imperials!», afirma el programa de carnaval de 1908. A Reus, mentre uns anaven a l'església, els altres acomiadaven el carnestoltes al carrer. Com que, molt catòlic, no ho era –en un moment de forta conflictivitat al voltant de la religió–, el programa especifica que el carnestoltes seria enterrat civilment.

En els carnavals de començaments del segle XX, el cadàver del rei s'exposava en una capella ardent a la sala de l'Olimpo –el Palau Bofarull, que actualment s'ha recuperat com a espai per a la cerimònia. L'enterrament tenia lloc al vespre i la foguera que s'emportava el cos del finat, acompanyat d'un Moro de Foc –demostració pirotècnica d'intensitat notable, a gust dels organitzadors–, cremava a la plaça de la Llibertat, aleshores, dels Quarters.

El programa s'acabava aquí, però, ben sovint, la festa s'allargava, el dijous, amb l'excusa que no s'havia arribat a cremar un braç del carnestoltes; i el divendres, pel fet que encara restava un dit per enterrar. Com que el dissabte i el diumenge hi havia balls de final de temporada de carnaval, a les societats, la quaresma reusenca tenia, de facto, uns quants dies menys.

Quan no arribava oficialment el rei del Carnaval, la gresca podia començar el dimarts, per continuar dimecres i dijous. I és que els successius enterraments del Carnestoltes i els seus membres diversos foren, en els carnavals històrics, un dels moments amb més contingut satíric. Actes nocturns, amb música i foc –sovint hi participaven els diables–, la crítica es feia palesa en els cartells o els fanals –amb inscripcions en vers– que portaven els participants. Aquests enterraments solien ser actes que portaven cua i que, com les sortides de mascarots pròpies del Dijous Gras, eren blasmats per la premsa conservadora, que, en canvi, no s'estava de lloar l'esplendor i la rendibilitat comercial del carnaval-espectacle, ordenat i sense continguts massa crítics.

En l'actualitat, l'enterrament té lloc el dimarts al vespre i el Carnestoltes crema al mig de la plaça del Mercadal. El braç –ara es diu que incorrupte– és segrestat per mebres del Ball de Diables, entitat que té cura de cremar-lo, amb el corresponent acompanyament pirotècnic, el dimecres.

Salvador Palomar

 

El ball i les danses

El ball ha estat, des de sempre, un component fonamental de les festes. El carnaval era una de les poques ocasions anuals en què els reusencs podien ballar de nit –els carrers eren quotidianament ben foscos–, segons assenyala prou explícitament una ordinació de 1475 que prohibia els balls de nit «per cases ni per carrers, a quantons a so de tamborino ni de qualsevol natura de struments pus la Ave Maria sia toquada», però «en açò no sie entès ballades per sponsalles o noces, ni per la jornada de carnestoltes».

A petició dels fadrins, la Vila contractava músics –joglars– i el ball es feia a la llum de les graelles o teieres que es plantaven als cantons i al mig de la plaça. Els documents ens parlen d'un ball de plaça iniciat per les autoritats, per Sant Sebastià, i que regulaven els fadrins. Cada dansada es subhastava –un costum que ha perviscut en algunes festes d'hivern– i el ballador que pujava més tenia dret a començar el ball amb la noia escollida. Un cop començat, ballava tothom.

El carnaval compta amb el seu propi repertori de danses. És possible que algunes de les danses que trobem en l’actualitat en el seguici de la festa major reusenca –el ball de Prims, per exemple– tinguin els seus orígens en cerimònies del temps de carnaval. D'altres tenien un caire provocador, com el Ball de bastons del saurí, on un suposat saurí, amb un bastó que pot semblar un exagerat membre masculí erecte, cercava les humitats allí on no corresponia. O el més conegut Ball del Tio Fresco: els balladors, disposats en rotllana, porten un tros de paper penjat a l'esquena i evolucionen en cercle, amb una atxa a la mà –intentant cremar al del davant i procurant que no el cremi el del darrere– mentre canten: 

«Jo te l'encendré.
lo tio, tio, tio, (o lo tio, tio Fresco)
jo te l'encendré,
lo tio de paper.» 


Al segon terç del segle XIX comencen a sovintejar els ball fets en llocs tancats. Desaparegut, però, l’antic ball de plaça, «les danses» són, pel seu repertori i estructura, un gran ball de saló a l’aire lliure –el darrer dia del carnaval, a la plaça del Mercadal–, un gran espectacle de lluïment per als participants que reuneix centenars d'espectadors. El repertori de les danses variava segons la moda del moment. Es van ballar en tots els grans carnavals entre 1859 i 1919.

En l'actualitat, el ball constitueix un acte que no pot faltar en el programa del carnaval. Els balls públics més concorreguts són els de dissabte a la nit. Hi ha algunes entitats que, algun any, han organitzat el seu propi ball. En el ball de mascarots, els participants abandonen la disfressa que caracteritza la seva colla i procuren no ser reconeguts.

Salvador Palomar

Danses del Carnaval a la Plaça del Mercadal, 1916

 

Història

De ben segur que el carnaval és tan antic com la població, però les primeres notícies documentals de la festa les tenim al segle XIV. Corresponen a crides del municipi per regular, o prohibir, algunes activitats pròpies de la celebració: la utilització de màscares d'inversió sexual, cercaviles amb torxes o falles, lluites amb elements vegetals –concretament, taronges– i també que «null hom no·s vestís vestidura de fembra» (1347).

Una disposició continguda al Llibre de la Cadena, datada el 1475, prohibeix el ball les nits durant tot l'any, excepció feta de les noces –dins l'àmbit domèstic– i els tres dies de carnaval, fet que ens indica la durada de la festa i que el ball era ja un component essencial de la celebració. Els balls del període carnavalesc començaven, al segle XV, per Sant Sebastià, costum que continuarà vigent fins als carnavals de començaments del segle XX.

L'existència de colles de carnaval o de grups més o menys organitzats sembla haver comptat amb una llarga tradició a la nostra ciutat, amb el jovent com a protagonista. A finals del segle XV existia la «Confraria dels Innocents» i, a començaments del segle XVI, hi havia a la ciutat un rei moixo –triat pels Innocents–, autoritat carnavalesca dels fadrins, que podria ser l'encarregat de portar el carnaval. A l'Arxiu Municipal es conserva un manuscrit del 1652 que anota constitució de la «Confraria del llum d'oli», que, en un llatí grotesc i ple de referències a persones i llocs inconeguts per nosaltres, ens parla d'una mena d'agrupació que actuaria durant el temps de carnaval, organitzant una processó, amb un llum d'oli sota tàlem, que els portaria de taverna en taverna.

Fins a mitjan del segle XIX, el carnaval reusenc té el seu epicentre a la plaça del Mercadal, indret on es concentren les màscares i on es fa ball. Des de finals del segle XVIII, però, la festa incorpora cada cop més components ideològics, reflex del context social del moment, i es transforma des d'un model bàsicament rural –màscares o danses rituals, sàtira sobre la moral domèstica i les persones, etc.– cap a una festa urbana, amb sàtires freqüents de caire polític, balls en locals tancats, etc.

El carnaval és una festa que permet exterioritzar els conflictes existents a la societat i, per tant, actua com a mecanisme de regulació de les tensions socials. Per això és perillosa i ha estat prohibida més d'un cop. Després d'una primera meitat de segle XIX fortament marcada pels enfrontaments socials, a partir de 1859 es consoliden els grans carnavals burgesos, basats en les desfilades d'ostentació, els actes de societat i els balls de saló: un carnaval que substitueix la màscara, com a mitjà per amagar la pròpia personalitat, per la disfressa, com a fi, per ella mateixa. En definitiva, una festa que no mostra tant les contradiccions existents en la societat com les accentua: els rics podran lluir les seves disfresses espectaculars davant els pobres. Hi haurà balls a les cases benestants –d'accés restringit–, a les societats, que reuneixen els diferents estaments socials, i als cafès, els més populars. Per carnaval tothom ballarà, però sense sortir del seu cercle social.

Els edictes municipals, mentrestant, imposaran tota mena de restriccions a la circulació lliure de mascarots, a l'exercici de la sàtira, a la crítica de caire polític, en una constant que ha arribat fins als nostres dies: el poder fa costat i afavoreix aquelles formes de diversió carnavalesca que són espectacle i estimulen l'activitat econòmica, i que no generen problemes polítics. I, malgrat tot, el carnaval més popular perviu. A la segona meitat del segle XIX, el Dijous Gras i els successius enterraments del Carnestoltes, del seu braç, de la seva mà o del seu dit, són els actes que reuneixen els aspectes més crítics i subversius de la festa.

A Reus hi ha carnaval cada any, però alguns anys les societats es reuneixen i el fan més lluït. Els tres últims grans carnavals de la ciutat tindran lloc en els primers anys del segle XX: el 1908, el 1916 i el 1919. El carnaval arriba als anys trenta com una festa que té en els balls de disfresses la seva activitat principal. La festa major de Sant Pere recull bona part de la dinàmica de les desfilades carnavalesques anteriors: carrosses fetes per les entitats per a major lluïment de cadascuna, exaltació de la bellesa femenina amb elecció de reines i damisel·les… Un acte que continuarà durant el franquisme. Prohibit el carnaval després de la Guerra Civil, el Coso Blanco esdevindrà un dels components centrals de la festa de Sant Pere. El carnaval s'amaga. Algunes societats continuen organitzant els seus balls privats per als socis i acompanyants. Sovintegen els balls infantils en cases particulars, però al carrer no hi ha senyal de la festa.

El 1978, el carnaval torna, amb por, al carrer, amb la rua del dissabte i els balls com a activitat principal, en un intent de recuperar l'esplendor de les celebracions del voltant del 1900. Ben aviat, però, sorgeixen altres formes de celebrar la festa que s'expressen, sobretot, en la publicació de fulls satírics que són repartits, de forma més o menys anònima, pels carrers de la ciutat.

El nou carnaval reusenc s'estructura a partir de l'existència de nombroses colles, grups de persones que es reuneixen i treballen durant mesos per preparar les disfresses i la carrossa. Les colles, agrupades en una coordinadora –ara, la Federació Reusenca d'Associacions de Carnaval (FRAC)–, esdevindran el motor del carnaval reusenc. De les colles neix un dels actes que singularitzen, en l'actualitat, el carnaval reusenc: l'Expoprofit.

Salvador Palomar

Carrossa al 1908

El carro egipci 1893

 

CARNAVAL DE REUS, 1908

Any de producció: 1908

Any de còpia: 1908

Productora: Marro-Tarré (Barcelona)

Director: Albert Marro

Metratge original: no s'ha pogut establir

Metratge de la còpia conservada: 200 m.

Restauració: ECAM (Mardrid). Joan Mariné i Contxa Figueras