FIESTAS EN REUS

Fiestas en Reus: cartel y programa de la Festa Major de Sant Pere, Sant Antoni, Festes de Misericordia en Reus, Carnaval, Semana Santa, Fira, Cabalgata de Reyes...

Fiestas en Reus Semana Santa
Fiestas en Reus Semana Santa

Semana Santa de Reus

Del 9 al 16 de abril de 2017

 

Consulte aquí el programa de la Semana Santa de Reus


Fiestas en Reus Cabalgata de Reyes
Fiestas en Reus Cabalgata de Reyes

Fiestas en Reus Carnaval 2016
Fiestas en Reus Carnaval 2016

Carnaval de Reus

Del 4 al 9 de Febrero de 2016

 

Consulte aquí el programa del Carnaval de Reus


Fiestas en Reus Diada de Sant Jordi
Fiestas en Reus Diada de Sant Jordi

Sant Jordi en Reus

23 de abril de 2016

 

Consulte aquí el programa de las fiestas de Sant Jordi en Reus


Cartel y programa de la Festa Major de Sant Pere de Reus 2015

Festa Major de Misericòrdia 2015 en Reus Cartel y Programa

Festa Major de Misericòrdia en Reus

Del 21 al 25 de Septiembre de 2015

 

Consulte aquí el programa de la Festa Major de Misericòrdia en Reus


FIESTAS EN REUS

 

Sant Antoni

Els tres tombs a Reus

El 17 de gener se celebra la festivitat de Sant Antoni, conegut popularmente com Sant Antoni dels rucs, per diferenciar-lo del sant que se celebra el juny. Aquesta festa havia estat una de les més importants de l’hivern.

Estretament vinculada al món agrari i especialment dedicada a la protecció dels animals de treball, recull un riquíssim costumari popular -fogueres, teatre popular, diables-, que la vincula al cicle de carnaval, tot conservant formalment restes d’antics rituals destinats a propiciar el pas de l’hivern cap a la primavera.

Havia estat la festa dels pagesos i dels oficis que empraven animals per al transport.

Sant Antoni és el patró dels animals domèstics i de feina. Un dels actes importants de la diada era la benedicció del bestiar, especialment de cavalls, ases, matxos i mules. Pagesos i traginers raspallaven i netejaven els seus animals i els posaven els guariments per portar-lo a beneir al davant de l’església. Desprès, els animals es passejaven pels carrers o s’organitzaven curses de rucs, cavalls i matxos. El nom de Tres Tombs, que s’aplica a la desfilada d’animals i carruatges, deriva d’un antic ritual de protecció -voltant tres cops un indret sagrat- que va derivar el costum recórrer per tres vegades, el perímetre de la vila. A Reus, a final del segle XIX, es feien pel tomb de ravals.

Avui, la benedicció, allí on s’ha conservat, s’adreça sobretot als petits animals domèstics. En alguna població, els pagesos organitzen la desfilada, ara amb tractors.

En les comarques de l’Ebre, sovintegen les fogueres. I la festa dels Tres Tombs ha esdevingut una celebració que, a més del 17 de gener, se celebra durant els caps de setmana dels primers mesos de l’any i permet veure al carrer antics carruatges emprats per a transport de mercaderies o per a l’agricultura. A Reus, es fan el primer diumenge de març, amb la benedicció dels animals de companyia, a la plaça de la Sang, i la desfilada pels ravals. Entitats i particular treuen al carrer cavalls i carruatges de tira amb els seus guariments, alguns força antics i de gran valor artesà.

Salvador Palomar

Sant Antoni


Sant Sebastià, festa major d'hivern

Avui, els patrons de la ciutat són Sant Pere i la Mare de Déu de Misericòrdia. No sempre, però, ha estat així. En altres temps, sant Pere compartí el patronatge de la vila amb sant Sebastià.

Sembla que va ser a partir de mitjan segle XV. Llavors, la de Sant Sebastià era una advocació especialment recomanada per protegir de la pesta, una malaltia que des del segle anterior causava veritables estralls i no només a casa nostra, sinó arreu d’Europa. Eren uns temps que els rebrots pestilents assolaven la terra d’una manera quasi cíclica i hom vivia sota la por al contagi. Només cal recordar que al segle XVI es diu que no passava gairebé un any sense que, almenys, es produís alguna alarma de pestilència. És per això, doncs, que no ens ha d'estranyar l’empenta que aleshores va prendre el culte a aquest sant, també a Reus. Se sap, si més no, que el 1456 la vila ja feia «gran festa» en aquest dia. L’organitzava una confraria posada sota aquesta advocació i comptava amb la col·laboració de la vila, com consta el 1496, quan va pagar cinc sous «per lo sonar dels jutglàs, que sonaren lo dia de sent Sebestià a la profasó», mentre que a la parròquia, aquest dia, hi havia predicació. Que la vila pagués els músics i el fet que hom la descrigui com una «gran festa» ens informa que no era només pròpia de la confraria, sinó més bé de la totalitat de la població.

El «vot de poble», o de «vila», es pot definir com el compromís pres per una població de dedicar a perpetuïtat una festa solemne a la Mare de Déu o a un sant en commemoració d’un benefici rebut per mitjà de la seva intercessió. Davant les situacions extremadament difícils –com una pesta, una plaga o una guerra–, a més de les pregàries, els pobles feien prometences, o vots, una mena de pactes entre les persones i Déu, pels quals, si Déu s’avenia a concedir la gràcia demanada, el peticionari s’obligava a un romiatge de penitència –el qual, amb el temps, i perdut el sentit primigeni, a molts llocs donà pas als aplecs–, a una missa solemne o a qualsevol altra forma derivada de la pietat popular.

Sant Sebastià ho era i, a més, el preferit dels reusencs, com mostra el fet que quan, per un excés universal de vots de poble, el papa Climent IX els anul·là tots, permetent-ne només un per població, la vila trià el dedicat a sant Sebastià, com mostra l’acta del Consell del 20 de gener de 1668, quan els jurats informaren al consell que, textualment, «per lo senyor prior nos a fet notísia de que esta vila té y fa moltas festas per Vot de Vila y quan sa Santedat los lleva tots y la vila no puga tenir sinó una festa votada […]. Fonch determinat per lo honrat consell que la festa que la vila vota sia lo die y festa de sant Sebastià».

Malgrat que la diada de Sant Sebastià es conservà com a inici del carnaval, perdé la condició de segon patró de la vila al primer terç del segle XIX, probablement al temps que desapareixien les antigues confraries d'ofici.

De ben segur que hi va influir la consolidació la devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia, que, per als reusencs, va tenir veritables poders protectors davant la pesta i els altres flagells. És per això que la Mare de Déu de Misericòrdia sempre es representa amb l’ampli mantell obert. La simbologia és clara: sota el mantell acull a tots els fidels en perill i així resten protegits de tot mal. Amb tot, el culte a sant Sebastià va continuar, tot i que a la segona meitat del segle XVII les pregàries ja es dirigien cap a Misericòrdia. Sobre sant Sebastià podem recordar que, avui, la seva imatge continua presidint el portal menor de la prioral, al qual dona nom, a la plaça del Castell.

Ezequiel Gort i Salvador Palomar

 

El Carnaval

Del Dijous Gras al Dimecres de Cendra s'escau la darrera setmana del carnaval, paradigma de la festa com a temps diferent, de transgressió de la quotidianitat. El carnaval reusenc té una llarga història i és una festa que compta amb una gran participació.

S'inicia el Dijous Gras amb l'arribada del rei Carnestoltes. El dissabte al matí, la guerra de tomaques continua una pràctica de batalles carnavalesques que tenien lloc a la mateixa plaça del Mercadal. A la tarda, la rua de lluïment concentra milers de persones, organitzades en colles, que desfilen davant una munió d'espectadors. Les desfilades continuen el diumenge al matí –la rua de la reial ressaca– i a la tarda, amb la batalla de confeti. I no hi poden faltar els balls.

La participació de la gent es tradueix també en l'aparició de fulls satírics –una pràctica molt arrelada a la ciutat– i en l'organització d'actes de particulars i col·lectius –colles, escoles, entitats… El menjar té un paper important en molts d'aquests actes: des del Dijous Gras, amb les coques d'ous i llardons, al Dimecres de Cendra, amb les arengades i bunyols de Quaresma. El dilluns al matí, el menjar al carrer assoleix un dels seus punts àlgids amb l'Expro-profit, en què les colles ofereixen esmorzars i dinars a preus populars a la multitud que s'aplega a la plaça del Prim.

Mort el Carnestoltes, és enterrat el dimarts, però encara resta per soterrar un braç –que habitualment és robat a la mateixa plaça per membres del Ball de Diables de Reus–  que crema al dia següent.

Antigament, la temporada reusenca de carnaval començava per Sant Sebastià, el 20 de gener. A partir d'aquesta data, i fins a l'entrada de la Quaresma, hi havia balls a les societats –els darrers, anomenats de la Pinyata, el primer diumenge de Quaresma– i començaven a sortir al carrer les comparses de les entitats per anunciar la festa, publicar bans carnavalescos o fer broma de persones i esdeveniments d'actualitat.

La ciutat va viure els seus darrers grans carnavals a començaments del segle XX, el 1908, el 1916 i el 1919. La festa, però, continuà fins que fou prohibida pel franquisme, després de la Guerra Civil. Durant algunes dècades va perviure només en festes particulars i balls de disfresses en alguna entitat per als associats. Va tornar al carrer el 1978.

Rua matinal del dumenge, 2005

 

L'enterrament del Carnestoltes

La mort del Carnestoltes simbolitza la fi del període de disbauxa, i la crema del ninot que el representa, la purificació de la comunitat dels excessos comesos en els dies de carnaval. A la pràctica, era el darrer esclat de festa i una forma d'allargar la celebració més enllà dels límits que imposava una quaresma que, en el passat, comportava significatives restriccions en el menjar i en les pràctiques festives i de relació social.

Tradicionalment, el Carnestoltes reusenc moria el dimarts de Carnaval, a la nit, de qualsevol cosa, moment que s'aprofitava per fer una mitjapart en tots els balls de màscares que se celebraven a la ciutat.

«Oh, el dimecres, dia de dol y engúnies y basques imperials!», afirma el programa de carnaval de 1908. A Reus, mentre uns anaven a l'església, els altres acomiadaven el carnestoltes al carrer. Com que, molt catòlic, no ho era –en un moment de forta conflictivitat al voltant de la religió–, el programa especifica que el carnestoltes seria enterrat civilment.

En els carnavals de començaments del segle XX, el cadàver del rei s'exposava en una capella ardent a la sala de l'Olimpo –el Palau Bofarull, que actualment s'ha recuperat com a espai per a la cerimònia. L'enterrament tenia lloc al vespre i la foguera que s'emportava el cos del finat, acompanyat d'un Moro de Foc –demostració pirotècnica d'intensitat notable, a gust dels organitzadors–, cremava a la plaça de la Llibertat, aleshores, dels Quarters.

El programa s'acabava aquí, però, ben sovint, la festa s'allargava, el dijous, amb l'excusa que no s'havia arribat a cremar un braç del carnestoltes; i el divendres, pel fet que encara restava un dit per enterrar. Com que el dissabte i el diumenge hi havia balls de final de temporada de carnaval, a les societats, la quaresma reusenca tenia, de facto, uns quants dies menys.

Quan no arribava oficialment el rei del Carnaval, la gresca podia començar el dimarts, per continuar dimecres i dijous. I és que els successius enterraments del Carnestoltes i els seus membres diversos foren, en els carnavals històrics, un dels moments amb més contingut satíric. Actes nocturns, amb música i foc –sovint hi participaven els diables–, la crítica es feia palesa en els cartells o els fanals –amb inscripcions en vers– que portaven els participants. Aquests enterraments solien ser actes que portaven cua i que, com les sortides de mascarots pròpies del Dijous Gras, eren blasmats per la premsa conservadora, que, en canvi, no s'estava de lloar l'esplendor i la rendibilitat comercial del carnaval-espectacle, ordenat i sense continguts massa crítics.

En l'actualitat, l'enterrament té lloc el dimarts al vespre i el Carnestoltes crema al mig de la plaça del Mercadal. El braç –ara es diu que incorrupte– és segrestat per mebres del Ball de Diables, entitat que té cura de cremar-lo, amb el corresponent acompanyament pirotècnic, el dimecres.

Salvador Palomar

Crema del braç incorrupte del Carnestoltes, 2009

 

La Setmana Santa

La Setmana Santa és un cicle festiu que commemora la passió i mort de Jesucrist i culmina en el Diumenge i Dilluns de Pasqua. La seva ubicació al calendari canvia cada any i oscil·la entre els mesos de març i abril, ja que la data de la Pasqua es fixa a partir de la primera lluna plena de primavera.

La Setmana Santa a Reus, avui, és la suma d’elements ben diversos que expliquen la seva riquesa. Professons, actes litúrgics i costums exterioritzen la religiositat que durant segles va caracteritzar majoritàriament els reusencs i que una part continua vivint en l’actualitat. Però, a més, la Setmana Santa ha generat un patrimoni material format, sobretot, per passos de professó i un patrimoni immaterial que aplega costums i actes. Tot plegat no seria possible sense el teixit associatiu en què les persones s’apleguen per tal de definir i organitzar els actes. El darrer component que s’hi afegeix és el valor identitari d'alguns dels seus actes o elements, i que s’ha fet encara més evident els darrers anys.

Dit d’una altra manera, si preguntéssiu els motius de les persones que se senten partícips de la Setmana Santa reusenca, veuríeu que són força diversos. Uns us parlarien de religió i creences: les Tres Gràcies, la professó del Silenci, una imatge... Altres, del costum d’anar a beneir la palma o d’anar a la professó amb un pom de flors en memòria d’algun avantpassat. Uns tercers, de la voluntat de participar activament en una confraria per tal de contribuir al seu funcionament. Uns quarts, d’aquell acte al qual assisteixen perquè el consideren un component més de la seva vida com a reusencs.

La Setmana Santa

 

Sant Jordi

Malgrat que sant Jordi és patró de Catalunya des de l'Edat Mitjana, la seva festa no es popularitza fins a finals del segle XVIII. La manca de devocions locals al sant sembla confirmar aquesta apreciació. En tot el bisbat de Tarragona, per exemple, només coneixem dues poblacions on la festa té tradició històrica: Ardenya, on és patró del poble, i Albarca, que la celebra com a festa votada amb un aplec a l'ermita de la Mare de Déu de Montsant.

El catalanisme de finals del segle XIX farà de Sant Jordi una diada de reafirmació patriòtica. Reus fou una de les primeres poblacions, fora de Barcelona, on ja el 1886 s'organitzaren actes.

Des de la dècada de 1980 la festa creix any rere any, tant pel que fa a parades de llibres i roses com a l'afluència a la plaça. La diada, amb el seus components culturals, reivindicatius i comercials, esdevé una celebració cabdal del calendari festiu de la ciutat.

Sant Jordi

 

Corpus

Corpus és una festa de primavera que conserva força elements del seu origen medieval.

Se celebrava tradicionalment un dijous de data variable, que s'esqueia onze dies després de la Pentecosta (també coneguda com a Pasqua Granada o segona Pasqua). Cap a 1980 va ser traslladada al diumenge següent, tot i que a Reus –com en altres poblacions– el dijous es continuen celebrant alguns actes.

El toc general de festa, la sortida dels gegants, la coca amb cireres, l'ofici religiós, la professó, les catifes i les ballades els elements festius de la ciutat configuren aquesta festa que, per la seva proximitat en el calendari, a Reus té regust d'avantsala de la festa major.

Festa de Corpus

 

Festa Major de Sant Pere

El culte a sant Pere a Reus és potser tan antic com la mateixa vila. Al llarg dels segles es va anar definint el model de festa major que avui coneixem. La festa major de Sant Pere segueix el model de les festes del Camp i del Penedès, on els actes principals giren al voltant de la processó amb la imatge del patró i de la sortida al carrer dels diferents elements i grups festius. Aquests elements –gegants, nanos, mulassa, drac, danses, castells, àliga–, que s’han anat creant al llarg dels segles, formen un del més rics i estimats patrimonis de la ciutat. Una de les tradicions més destacades és la tronada, que ha esdevingut tot un referent propi dels reusencs.

Els actes s’enceten el dia 24 amb el pregó i la tronada; els següents dies, de Sant Joan a Sant Pere, inclouen un programa carregat d’actes destinats a tots els públics, que combinen la tradició amb tota la resta d’activitats pròpies de les festes populars: revetlles, espectacles i concerts, les barraques, castells de focs…

La Festa Major

 

Fira de Sant Jaume

Una fira és, per definició, un esdeveniment comercial amb implicacions culturals i lúdiques. La fira és una reunió periòdica de comerciants, mercaders i públic, pagesos i ramaders, que adquirien bestiar o eines. 
La fira de Sant Jaume fou concedida pel rei Pere III, l'any 1343 i d'aquell temps ençà s'ha celebrat amb notable continuïtat, tot i que amb el pas del temps ha evolucionat pel que fa als seus continguts i funció. Inicialment aquesta fira es celebrava a l’interior de la vila, entre el Mercadal, el carrer Major i la plaça de Sant Pere. Hi havia parades de tota mena: calcers, drapers, calderers, espasers, llancers, manyans, sabaters...

Artesans que oferien els seus productes sota la vigilància d'un mostassaf, és a dir, una persona pagada pel municipi que vetllava perquè no es cometessin abusos en les transaccions. Des del segle XIV fins al XIX l’àrea d’influència de la fira va ser prou gran: des del Baix Camp fins a algunes poblacions dels Ports o del Matarranya, és a dir, bona part de les comarques meridionals del Principat, a excepció de l'àrea d'influència de Tortosa. Cal situar aquext extens àmbit territorial de la fira en el context de la importància del mercat de Reus, documentat des de l’any 1305 i amb concessió reial del 1310, que ja en el segle XIV abarcava els pobles del Baix Camp, Priorat, la Ribera d’Ebre i d’altres més allunyats. Un àmbit comercial que, en major o menor mesura, ha arribat fins a temps prou recents.

Però més enllà de la seva vessant comercial, la fira tenia un component festiu important, amb l'objectiu d'atreure els forasters i aportar divertiment al públic. El dia central de la fira era el de Sant Jaume. Des d'antic, en aques dia es matava i es menjava bou, hi havia professó, s’organitzaven cóssos –curses a peu– i es llogaven joglars per a fer ball.
El seu aspecte lúdic resultà més endavant, potenciat per la coincidència amb les festes del barri de Santa Anna –carrer de Santa Anna, plaça de la Farinera...– que tenien lloc al voltant del 26 de juliol. Les festes d’aquest barri, potser les més lluïdes de la ciutat al segle XIX, comptaven amb la presència de grallers, danses, exhibicions castelleres, balls d'envelat i diables o castells de focs, esdevenint una potent oferta festiva que complementava l'activitat estrictament comercial.

A la segona meitat del segle XIX, la importància econòmica de la fira va anar minvant, si bé es conservà amb un caire local i també en la seva vessant recreativa amb productes adreçats a la canalla i atraccions per a l'esbarjo dels visitants.
La industrailització, els canvis en el mitjans de transport i en la comercialització dels productes agrícoles afectà, com a tantes altres fires, a la de Sant Jaume. La comparvenda de bestiar i , posteriorment, de maquinària agrícola anà desapareixent a la segona meitat del segle XX. 
La celebració, però, es va mantenir com a festa. En l'actualitat la fira ha agafat un caire més lúdic, amb actes com exhibicions eqüestres, mostra de carruatges i curses de portadors de sacs d’avellanes, que mantenen algun tipus de vincle amb el món rural. Els productes que es venen en la fira també s’han diversificat: guarniments de cavalls, quincalla, aliments d’elaboració artesana com embotits, olis, formatges, vi…

Ezequiel Gort / Salvador Palomar

 

Les Festes de Misericòrdia

La segona festa major de Reus, el 25 de setembre, rau en la creença de l'aparició de la Mare de Déu a una noieta és documentada des del mateix 1592. Durant segles, les festes a Misericòrdia tenen un caràcter excepcional, com a solemnitats d'acció de gràcies de la Vila pels favors rebuts. Antigament, en cas de necessitat o perill -epidèmies, sequera, guerra, plagues...- s'acudia a la Mare de Déu i es portava, en processó de pregàries, la seva imatge des del santuari a l'església prioral de Sant Pere.

Un cop aconseguida la pluja, passat el perill de contagi o la situació de conflicte, es retornava la imatge al seu santuari. A les processons de trasllat de la imatge hi participaven totes les confraries de la ciutat amb els seus balls i danses, banderes, carrosses i altres demostracions festives, així com les autoritats municipals i religioses. Els seguicis de Misericòrdia, a finals del segle XVIII i començaments del XIX, estaven formats per més d'una vintena de manifestacions festives, moltes de les quals van anar desapareixent en transcurs del segle XIX. Entre les que es conserven hi ha el ball de diables, que no ha deixat pràcticament mai d'encapçalar els seguicis, i el ball de la Mare de Déu, una peça de teatre popular de carrer que figura la narració de l'aparició segons la tradició popular reusenca.

 

A finals del segle XIX, i durant tot el segle XX, les solemnitats en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia tenen un caire més commemoratiu i ideològic. Ja no es porta la Mare de Déu per fer pregàries per necessitats col·lectives, però se celebra el tercer centenari de l'aparició (1892), la coronació canònica de la imatge (1904) i els aniversaris d'aquesta, cada vint-i-cinc anys, (1929, 1954, 1979 i 2004, el pròxim el 2029 o el quart centenari, entre 1992 i 1993. El retorn al culte del santuari, després de la seva destrucció el 1936, motiva les festes de reconciliació (1941) i són diverses les missions, durant tot el segle, que acabem amb el trasllat solemne de la imatge.

Als anys seixanta la festa al voltant de Misericòrdia va prendre més volada mercès a la Colla sardanista Rosa de Reus, que l’any 1967 va iniciar un aplec sota el nom d’Aplec Baix Camp. Un aplec que, malgrat les dificultats dels primers temps, s’ha mantingut al calendari festiu de la ciutat i que se segueix celebrant cada any el diumenge abans de la diada de Misericòrdia.


Però l’empenta definitiva, que ha fet canviar en profunditat la festa, es va iniciar els anys vuitanta, i sobretot al llarg dels noranta, en què les festes de Misericòrdia es van convertir en una veritable segona festa major i no com fins llavors, que només era considerada com “festa petita”, amb un nombre més o menys reduït d’activitats.

A partir d’aquests anys, les festes s’allarguen per espai de deu dies amb actes repartits per tota la ciutat, i també evidentment al santuari i al seu redós. Aquí ens centrarem només en els actes bàsics que es fan a Misericòrdia, sense entrar a detallar l’ampli programa festiu de la ciutat.

El diumenge abans de Misericòrdia es fa l’Aplec Baix Camp” i a més es fan concursos de bitlles i altres.

A la vigília de la diada de Misericòrdia, a la nit, es fa el Rosari de torxes, que va des de la plaça de la Pastoreta fins a l’interior del santuari, i que cada any compta amb la participació de molts centenars de persones, rere el qual, al santuari, es fan pregàries i es passa pel cambril a venerar la imatge de la Mare de Déu.


El dia 25 i al llarg de tota la jornada – tret, és clar, de les hores de missa- el cambril resta obert per permetre la veneració dels devots a la Mare de Déu. Hi passen milers de reusencs.

La diada s’inicia al santuari amb diverses misses matinals (a les set, vuit i nou), l’ofici solemne a mig matí (a les onze), el qual en els darrers anys se celebra a l’exterior del temple per tal d’acollir el gran nombre d’assistents. Al mateix temps es fa la baixada dels grups festius de la ciutat fins al santuari que acaba amb la ballada conjunta de tots els grups. A la tarda, primer el rosari i missa i més tard tornen a ballar les figures i danses del seguici festiu i es fa l’actuació castellera, a continuació té lloc la tradicional baixada del Ball de Diables, un Ball de Diables – obert a la participació de tothom- i el tanca l’Àliga, incorporada a la festa el 1996, balla dins el santuari. És el moment culminant de la festa cívica, de la mateixa manera que ho és, des del punt de vista religiós, l’ofici solemne del matí. Es tanca l’acte amb una carretillada del Ball de Diables.

Salvador Palomar / Ezequiel Gort

Festes de Misericòrdia

 

Tots Sants

A banda de les visites tradicionals al cementiri, a Reus, la celebració de la festa de Tots Sants es caracteritza, en l'actualitat, per les rifes de plats amb panellets i confitura que se celebren en diverses entitats de la ciutat. Aquesta és una antiga pràctica –es tracta d'un sorteig que no empra butlletes, amb apostes orals– que ha arribat fins als nostres dies.
En una ciutat amb una tradició teatral important, hi havien sovintejat en el passat les representacions d'obres on els difunts tenen un paper destacat en l'argument, especialment el Don Juan Tenorio, o la seva versió còmica, el Don Cuan Tanorio, de Llamp-Brochs. I, a l'igual que en altres poblacions, s'acostumen a menjar castanyes i panellets –que hom prepara a casa o compra a les pastisseries– i es visiten les tombes dels avantpassats.

Salvador Palomar

Tots Sants

 

Cicle de Nadal

El 25 de desembre se celebra, des del segle IV, com a data commemorativa del naixement de Crist. La festa, doncs, se celebra a Reus des que la població existeix i, des del temps medievals fins a l'actualitat, ha comptat amb un ric bagatge de tradicions, que corresponen en part al costum més generalitzat però que, alhora, presenten particularitats locals.
Nadal és una de les grans festes del calendari i, antigament, era un dels dies en què els joves organitzaven ball al carrer, a la llum de les teieres, amb els músics pagats per l'Ajuntament, com s'anota sovint en les actes municipals. A partir de mitjan segle XIX comencen a sovintejar els balls de saló per Nadal, Cap d'Any o Reis, organitzats per les societats, que en algunes entitats iniciaven la temporada de Carnaval.
Durant la Missa del Gall era costum de fer petar bufetes –veixigues de porc degudament preparades, inflades i lligades. Al moment del Glòria, la canalla hi botava de peus damunt i les feia esclatar.
El Nadal és celebració religiosa, però també ha estat, i és, una festa de retrobament familiar. Si la festa és una manifestació necessàriament col·lectiva que ha de tenir una comunitat de referència, aquesta és, en aquesta, la família. Una família més o menys reduïda al voltant d’un sopar o d’un dinar, en un espai limitat, o que es fa present, de forma força més àmplia, en les visites a parents més o menys llunyans o en la suma d’àpats encadenats que se succeeix entre Nadal i Reis, perquè com fa la dita, «Per Nadal, cada ovella al seu corral».
La visió popular del Nadal es reflecteix en representacions com el pessebre o el Pastorets. La ciutat compta amb una llarga tradició de representacions teatrals vinculades al Nadal i també, avui, d'una variant dels pessebres vivent: els Retaules de Nadal.
En l'actualitat, durant aquesta època, la ciutat es transforma amb els guarniments dels comerços, la il·luminació dels carrers i les fires de productes nadalencs i d'artesania. S'organitza el Parc Infantil de Nadal i se celebren els Innocents d'una forma particular. Durant aquestes festes, els emisaris reials també recullen les cartes dels infants i, la tarda del 5 de gener, els carrers de la ciutat viuen la cavalcada de Reis, que finalitza a l'ajuntament, on l'alacalde els fa lliurament de les claus de la ciutat.

Una curiositat arquitectònica, no se sap si fruit de la casualitat o prevista pels constructors de l'església Prioral de Sant Pere, propia a Reus, un costum conegut des de fa molts anys. Els dies propers al solstici d'hivern, quan el sol fa el recorregurt més baix respecte a l'horitzó, es pot veure –des de la plaça del Mercadal, a la cantonada amb el carrer del Vidre– com els seus raigs entren per un finestral del campanar i surten per l'altra.
Veure passar la llum del sol per les finestres del campanar és una pràctica que, any rere any, reuneix una bona colla de persones, en els primers dies de l'hivern.

Cicle de Nadal

 


Compártenos en Facebook