CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ 2017

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

del 23 de febrero al 1 de marzo de 2017

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

PROGRAMA DEL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ 2017

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú
Programa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Compártenos en

Dijous Gras


El calendari marca que el Dijous Gras s’enceta el Carnaval. Malgrat que els vilanovins ja hem pogut assaborir el nostre Ball de mantons, no és menys cert que el Dijous Gras ja té més elements d’un Carnaval desbocat, descordat i que s’ha d’encaixar amb sentit de l’humor. Tan sols així s’entén que centenars de persones acabin reunides en una plaça, a mitjanit, amb galledes plenes de merenga i a punt per empastifar-se de dalt a baix. Abans, a l’interior de les societats o de les cases particulars, han pogut degustar les memorables xatonades, un altre clàssic de la festa. I és que Dijous Gras equival a xatonada a Vilanova. Per començar el Carnaval com mana la tradició, cal una xatonada adient. De primer, l’amanida amb la seva corresponent salsa de xató, que anirem barrejant amb el rave, les arbequines, la tonyina, el bacallà i l’escarola. De segon, els diferents tipus de truita (carxofes, mongetes, botifarra, pèsols, alls tendres…), si cal també amb l’acompanyament del xató. I per acabar, la fastuosa coca de llardons i la merenga, que dóna la possibilitat de fer les primeres bromes en forma d’empastifada als companys de taula. Una activitat, aquesta última, que haurà de ser convenientment calibrada segons el grau de formalitat de la taula en què estiguem sopant. A les xatonades més solemnes, hi haurà menys empastifada. A les que més es deixen anar, la nit acaba al lavabo o directament sota la dutxa, ja que l’empastifada arriba a ser descomunal. La nit del dijous cal estar ben atent a l’hora de passejar per Vilanova, ja que et pots trobar en una plaça enmig d’una dolcíssima batalla de merenga… amb efectes col·laterals no desitjats.


La Merengada

La versió infantil del Dijous Gras és la Merengada. La festa va sorgir, com tantes coses del Carnaval, d’una idea més o menys espontània d’una pastisseria vilanovina, que va plantar davant de la seva botiga —i enmig del carrer— una merenga gegant. La idea era que amb aquella merenga els més joves s’anessin empastifant els uns als altres. Amb els anys, diverses pastisseries es van afegir a la iniciativa i els joves podien gaudir d’una «Ruta de la Merenga». És clar que, a poc a poc, les comitives de participants es van fer més nombroses i ja anaven més equipades des de les sortides dels respectius centres escolars o instituts.


Passejar pel centre de Vilanova una tarda de Dijous Gras, doncs, es converteix en un esport de risc, de risc de quedar ben emblanquinat per la merenga. La Federació d’Associacions pel Carnaval (la FAC), mínim organitzador d’un Carnaval que cada cop es distingeix més per l’atomització i espontaneïtat dels seus actes, recorda que la Merengada és per a gaudir-ne, per a divertir-se empastifant amics, companys, coneguts i saludats, sempre amb bon humor i sabent que això és el Carnaval de Vilanova. I la Merengada, en mans dels més joves, ha de servir per a començar els actes forts del millor Carnaval del món.



Divendres d’Arrivo

L’Arrivo

L’Arribada de Sa Majestat el Rei Carnestoltes a Vilanova és el divendres. Al rei dels poca-soltes el rebem amb la llicència filològica de posar una v al verb arribar i amb el deix italianitzant que acaba conformant el mot vilanoví arrivo, una paraula que la represa democràtica va anar enfortint, gràcies al paper de diferents societats històriques de la vila que van anar teixint uns arrivos cada cop més celebrats.


Sa Majestat arriba a un punt indeterminat i poc protocol•litzat de la ciutat —que acostuma a canviar d’un any a l’altre— i gaudeix de la generosa comitiva de societats que el van a rebre. La desfilada de carrosses mostra el pols de la ciutat: paròdia de temes locals o nacionals en la major part d’entitats, mentre que unes altres prefereixen optar per coreografies, músiques i vestits més aproximats a carnavals de lluentons com els brasilers. Les ganes de festa, però, són presents en tots els components d’un Arrivo que acaba sempre a la plaça de la Vila amb el Sermó del Carnestoltes, un sermó que ha viscut tot tipus de formats d’espectacle, més o menys teatralitzats, amb l’objectiu de fer burla i crítica sarcàstica, irònica i més o menys contundent de diversos aspectes de l’actualitat municipal o nacional.


L’Arrivo significa l’inici del no parar. A la nit, el Ball de l’Arrivo allarga la festa per a tothom que ho vulgui.



Dissabte de Mascarots

Dissabte al matí

Els actes esportius, més o menys improvisats, s’han anat fent seu el matí del Dissabte de Carnaval, una franja horària en la qual semblava que la festa dequeia, cosa que els vilanovins no podíem permetre de cap de les maneres. Aquesta matinal és un bon exemple de l’esperit carnavalesc local. Mai no pot començar gaire d’hora, ja que és un dia per als incondicionals de la festa, que també són els que hauran allargat més la nit del divendres, una festassa nocturna sempre amb la noble voluntat de donar una bona acollida al Carnestoltes com a grans amfitrions que som els de la capital del Garraf.


Tot plegat marca un dissabte al matí que s’ha de passar —si no és que hi participeu— amb una passejada pel centre de la vila, ja que segur que hi trobareu des d’algú que hi està coent botifarres fins a un altre que hi ha muntat un futbolí humà amb els jugadors curiosament guarnits.


En la major part dels casos, les entitats o simplement les colles d’amics que s’ajunten per a fer esport tenen un objectiu clar: passar-s’ho bé. Per això, l’esportivitat carnavalesca hi és present, però convenientment parodiada.


L’Arribada del Caramel

Vilanova i la Geltrú, com ja ha demostrat amb actes com el de la Merengada, té clar que el Carnaval és una festa per a totes les edats i que cal planter. Per això, dissabte a la tarda arriba a la ciutat un altre rei de la festa: el Caramel. Un rei més dolç, menys àcid que el Carnestoltes. En definitiva, un rei apte per a tots els públics. Un Caramel en forma de personatge panxut i que és el primer a afegir-se a la festa. Un Carnaval com el de Vilanova té en els caramels un dels seus símbols més difosos, de manera que el personatge d’aquest reietó s’hi va voler inspirar.


La plaça del Mercat veu com el Caramel arriba enmig d’un espectacle que culmina amb la música d’un grup que fa ballar la multitud de disfresses congregades.


Les escoles i els grups d’esplai són els artífexs de l’èxit d’una Arribada del Caramel que també ha anat canviant d’escenari i de format, però que continua sent un acte massivament seguit per diferents banderes que han anat desfilant pels carrers de la ciutat fins a trobar-se a la plaça del Mercat.

BALL DE MALCASATS

Des de fa ja uns quants anys hi havia la voluntat de l’Agrupació de Balls Populars recuperar un ball parlat dels molts que existien antigament i que s’havien representat a la nostra vila.


Cercant dades i documentació sobre aquests balls es va triar el Ball de Malcasats que antany s’havia ballat a Vilanova i la Geltrú. Segons les fonts consultades aquest ball ja sortia l’any 1860 i va desaparèixer abans del 1936. Més recentment L’any 1959 un grup de joves el va representar per la festa major de la Geltrú per darrera i única vegada.


Ens trobem davant d’un ball parlat , es a dir d’una representació de teatre popular primitiu, que es representava pels pobles en les seves festes majors , a les places i carrers.


Els personatges del ball són d’una banda els representants de l’autoritat i de l’altra les parelles mal avingudes que van exposant els seus problemes davant seu, tot en un to satíric i divertit.


En el ball domina el diàleg i la representació per damunt de la dansa i el moviment; és per això que no va semblar massa adient per ésser incorporat a l’actual cercavila de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú.

El caràcter satíric que es podia donar al diàleg, la recreació en la caracterització dels personatges, la voluntat de fer alguna cosa per ajudar a realçar una mica més el dissabte de carnaval, van animar a fer-lo sortir al carrer en aquestes dates, adaptat a aquesta festa.


El Ball de Malcasats s’estrenà a Vilanova i la Geltrú el dissabte de Carnaval 4 de Març del 2000.

EL MOIXÓ FOGUER

El Moixó Foguer és un personatge disfressat d’ocell, embatumat amb mel i recobert de plomes, que recorre els carrers de Vilanova i la Geltrú durant les festes de Carnestoltes. Es tracta d’un personatge característic de la tradició catalana que havia estat present en molts altres indrets i que en l’actualitat només es conserva viu en aquesta vila.


Segons en Joan Amades, antigament, durant les festes de Carnestoltes, pel Penedès i el Camp de Tarragona havia estat popular una mena de representació teatral que anava a càrrec de tres individus. El primer figurava ser l’amo de dos personatges estrafolaris més que assegurava tenir amagats dins una gàbia, amb la que recorrien els carrers de les viles que visitaven. Dins la gàbia hi anava un home amb un vestit cobert de figues seques (el Figuetaire) i un altre que figurava ésser un ocell (el Moixó Foguer). L’Amades descriu aquests dos personatges de la següent manera: “El qui representa l’ocell va amb un vestit de punt ben ajustat al cos, cobert per alguna substància apegalosa, que algunes vegades és mel, damunt de la qual s’estén una quantitat de plomes per tal de donar-li la visió del plomatge propi d’un ocell (…). L’altre company seu va vestit amb una camisa de dona, per bé que completament recoberta de figues seques ben cosides”.


La representació començava amb l’arribada de la comitiva a plaça, encapçalada per l’amo. Anunciava que tenia un ocell per vendre i quan algú s’interessava per veure’l, després d’un estira-i-arronsa, el Moixó Foguer i el Figuetaire sortien esperitats per entre la multitud que mirava l’escena, especialment mainada, fent un gran renou i cridòria i saltant a sobre de tothom. El Moixó empaitava el Figuetaire amb l’objectiu d’arrencar-li les figues i menjar-se-les, embrutant tothom al seu pas. La representació tornava a començar quan l’amo capturava als dos personatges i entrava dins la gàbia, iniciant-se de nou el tracte i la juguesca. Aquesta representació de farsa té els seus orígens a l’època medieval i probablemant formava part d’estratègies de joglars i artistes de carrer per atraure públic i recollir alguna moneda.


Representacions amb persontages semblants es feien a Sant Quintí de Mediona, Valls i Begues, tot i que aquesta tradició s’ha perdut en aquestes poblacions a l’espera que algú les recuperi de l’oblit. També eren diversos els pobles on el personatge del Carnestoltes era un ocell (Solivella, Rocafort de Vallbona…). En l’actualitat, només es conserva viva la tradició a Vilanova i la Geltrú.


El Moixó Foguer de Vilanova i la Geltrú


El Moixó Foguer de Vilanova i la Geltrú és un personatge completament nu que, embatumat de mel, es posa dins una caixa plena de plomes d’aviram. Antigament s’utilitzava un pinzell per aplicar la mel al cos del Moixó, però en l’actualitat la mel es posa amb les mans d’una persona que l’ajuda i es treu amb aigua calenta. El Moixó Foguer duu una màscara i una mitja al cap i, totalment emplomallat, va acompanyat per una comitiva formada per gent en camisola de dormir i una xaranga.


El Moixó Foguer recorre els carrers i places de Vilanova i la Geltrú dins una caixa. De tant en tant, la comitiva fa una parada i, amb l’ajuda d’una persona que obre la tapa de la caixa, el Moixó Foguer surt i escampa la seva pluja de plomes per tot arreu.


Aquesta figura va ser recuperada per l’Orfeó Vilanoví al 1986 i en l’actualitat és un voluntari d’aquesta entitat qui cada any dóna vida al personatge. Es va renovar aquesta tradició vilanovina, recuperant la figura del xerraire, un personatge que pregona les virtuts d’aquest personatge emplomat sense explicitar-les, parlant del que no es veu però s’intueix.



Diumenge de Comparses

Les Comparses

El punt àlgid del Carnaval de Vilanova i la Geltrú arriba el Diumenge de Carnaval. Aquest és el dia gran de la ciutat,el dia en què Vilanova es transforma, canvia de color, d’aroma i de cara. És un dia en què tot ha de sortir bé. Ni la pluja pot aigualir les ganes de festa dels milers de comparsers i comparseres que surten al carrer per a saltar i ballar amb la setantena de banderes i les desenes de xarangues i grups de música que els acompanyen.
Vilanova no va permetre que ni tan sols els foscos anys del franquisme posessin fi al Carnaval i encara menys a les Comparses, que a poc a poc van anar agafant força fins a l’èxit rotund de l’actualitat.


Qualsevol lloc pot ser bo per veure passar les diferents societats al so de la música variada i sobretot al so del Turuta, una marxa militar que els vilanovins sentim com un himne propi. La rambla Principal, la històrica plaça de les Cols presidida pel Foment Vilanoví —una de les societats que han tingut més pes en el Carnaval— o qualsevol carrer o plaça per on veieu arribar les banderes són punts on l’alegria es palpa en l’ambient.


Els més matiners s’hi posen pels volts de les nou del matí. Al cap d’un parell d’hores, toca esmorzar i reprendre la Comparsa, que culmina amb les batalles de caramels a la plaça de la Vila. Una rere l’altra, les banderes dels adults van passant per la plaça més cèntrica de la ciutat per a ser protagonistes del moment màgic de la guerra de caramels. Aquest dia, els balcons amb vista a la plaça estan cotitzadíssims. Els visitants més matiners ja han pres posicions al voltant de la plaça, malgrat que hagin d’esperar hores per veure l’espectacle. Els convidats més il•lustres s’ho miren sorpresos des del balcó de l’Ajuntament, si bé els més decidits s’atreveixen a intercanviar grapats de caramels amb els comparsers.


Els vilanovins vivim amb pell de gallina aquesta entrada a la plaça de la Vila, la Guerra de caramels —no exempts d’algun cop de caramel— i el moment en què les banderes ocupen tot el balcó de l’Ajuntament per a rebre les llaçades que acreditaran les diferents entitats com a participants de la festa. La música de banda acompanya l’entrada dels milers de comparsers a la plaça i s’interromp quan l’speaker crida un ja tradicional «Comparsers! La plaça és vostra!», autèntic crit d’inici de la guerra més dolça del món. Una batalla a cops d’amable caramel que deixa veure un anar i venir de banderes per la plaça, de comparsers que es despleguen i es repleguen llençant i rebent caramels, unes comparseres que tiben ben fort del mantó per tal que les protegeixi d’algun caramel perdut, una atmosfera a la plaça de la Vila de mil colors però amb un clar aroma de sucre que fins i tot algun any acaba formant una lleugera nebulosa.


L’amable pau carnavalesca va retornant un cop els comparsers van exhaurint els caramels i les banderes arriben al balcó de l’Ajuntament. És el moment perquè els músics tornin a interpretar algun pasdoble o algun ballable per a acomiadar aquells mantons i clavells que fan les vilanovines encara més precioses del que ja són. Al seu costat, els comparsers es pengen a l’espatlla el mocador de fer farcells que fins fa poc contenia els caramels i mostren orgullosos els seus mocadors, armilles o americanes distintives de cada entitat.


Ha estat un dia de vilanovisme pur. Ara toca un lleuger descans per dinar.


Les Danses de Vilanova / El Ball del comparser

El Diumenge de Carnaval és llarg i cal assaborir-ne cada moment. Després de la festassa de les Comparses, hi ha qui tria acabar la vetllada al Ball del comparser, organitzat en diversos locals per diferents societats, o bé hi ha qui pensa que la millor recepta és la tradició. Per a aquests últims, la seva cita és a la plaça de les Cols amb les Danses de Vilanova.


Un Carnaval com el vilanoví, que contínuament adapta, modela o crea diferents actes, també té lloc per a un ball com el de les Danses de Vilanova. Aquest és un moment de lluïment per als músics que interpreten polques, pasdobles, foxtrots… i les Danses de Vilanova, un ball d’inspiració noucentista, perfectament reglat, en què un home balla amb dues dones. Les danses de Vilanova tenen diferents parts i no pocs experts, però els més atrevits en tenen prou amb situar-se darrere d’algú que domini els tempos per agafar de seguida els diferents moments de la dansa.



Dilluns de Coros

Els Coros del Carnestoltes

El Dilluns de Carnaval és un dia complex a Vilanova i la Geltrú. L’endemà d’un castell de focs tan espectacular com les Comparses i els balls del vespre i la nit és especial. Alguns hauran d’anar a treballar fora de la ciutat, uns altres tindran un dia laborable a Vilanova mateix, si bé la major part de feines a la ciutat està en un standby carnavalesc. Algun any el Dilluns de Carnaval ha estat un festiu local, mentre que les escoles i els instituts també viuen uns dies d’horaris especials.


A mitja tarda, el Vidalet permet als més petits tornar a sortir disfressats i un grup de música els amenitzarà la tarda a la plaça de la Vila.


Al vespre, però, és quan la ciutat retroba el pols més autèntic del Carnaval vilanoví. I és que és l’hora dels Coros del Carnestoltes. Cada cop hi ha més societats que es decideixen a sortir a cantar aquests coros, que volen ser una crítica de diversos aspectes del món local o nacional, aprofitant músiques de tonades més o menys conegudes i un mínim vestuari de disfressa. La recompensa s’ho val: passar-s’ho bé i anar als punts coneguts de la ciutat on els reben amb beguda o menjar encoratjador. Alguns d’aquests grups fins i tot acaben fent una cantada a l’escenari del Teatre Principal. Les lletres d’aquests coros, convenientment editades i venudes per les mateixes societats, formen un cos global que permet interpretar què ha passat a la ciutat en el darrer any i com ho ha viscut bona part de la ciutadania.



Dimarts de Vidalot

El Vidalot

El dia de la disfressa per excel·lència s’ha anat reconvertint amb el pas dels anys. Aquelles llargues comparses que passaven per la Rambla llençant ordi i picant amablement el públic van morir d’èxit. Avui encara hi ha comparses d’irreductibles que volen reivindicar un Vidalot al carrer, però la majoria opta per concentrar-se al voltant del concurs de disfresses. El Ball del Vidalot encara es manté com una altra de les cites ineludibles per als amants del Carnaval.



Dimecres de Cendra

L’Enterro de la Sardina

L’últim dia de la festa s’ha d’acabar com cal. Cada any hi ha una entitat responsable d’organitzar la comitiva fúnebre, que té el seu primer moment memorable a la vetlla de Sa Majestat. Segons la societat que se n’encarrega, la temàtica que vol abordar o les disponibilitats materials, aquesta vetlla es realitza a diferents indrets. Al vespre, les despulles surten d’aquest tanatori improvisat per a dirigir-se a la plaça de la Vila. Com serà aquest any l’Enterro? La resposta també és cada any diferent, segons les darreres voluntats de Sa Majestat, expressades per la via dels organitzadors d’aquest acte. El que és segur és que el regnat de Sa Majestat el Rei Carnestoltes s’acaba aquest Dimecres de Cendra. Arriba la Quaresma. Però també tenim segur que l’any que ve tornarà el Carnaval.